Aquell grup de joves que el 1988 es va constituir com una penya amb l’objectiu d’animar l’equip d’hoquei patins de la seva ciutat no ha variat el seu estil de vida ni ha perdut la seva essència. Amb moltes vivències a l’esquena plenes de records, victòries, derrotes, tristeses i alegries, el Front Reusenc manté l’esperit jove com el primer dia.  A la grada del Palau d’Esports si senten com a casa. No es perden cap partit. El Pep Mensa, el “Rubio”, el Pere Altés, l’Antonio Navarro, el Geroni, el “Churruca”, la Natàlia o la Maria Rosa i molts altres  comparteixen rialles, pressionen l’arbitratge i al rival, però sobretot, animen al seu equip. Són del “Reus fins a morir” com ressona un dels seus càntics. Ningú els prendrà les ganes de ser-hi, de donar suport els seus jugadors. No contemplen abandonar el que els uneix. Són una família que té ambició de seguir creixent.

​

Avui dia mantenen les seves tradicions: cada vegada que juga el Reus Deportiu queden per fer una cervesa, es desplacen a tot arreu sense donar importància si l’enfrontament és lluny o prop i es reuneixen per fer una paella a final de temporada. Desitgen guanyar tots títols possibles, comparteixen palmarès amb l’equip i mantenen complicitat amb la plantilla dins i fora de la pista d’hoquei. Sempre han obert les portes a tothom a la grada de peu del pavelló, com ara als grups d’animació Redblacks i Troopers Reus. Comparteixen passió per uns colors. L’admiració és mútua i els sentiments per l’esport rei de la ciutat els uneix.

​

El Front reusenc encara li queda corda per molts anys. L’única cosa que no variarà és que portaran el roig-i-negre dins el cor defensant valors com: fidelitat, orgull, entrega i passió. Mentre a la ciutat es respiri hoquei, la penya mantindrà viu l’esperit guanyador. Es veurà si hi haurà relleu generacional. L’hoquei decidirà.

​

​

​